lunes, 24 de junio de 2019

Premis del III Concurs de Relats QueerFest

Enhorabona!!!




Primer premi: AQUELL ESTIU, d'Albert Bellés

"Des de la meua cuina es veia el bany del pis de davant, una finestra ni massa gran ni massa menuda, però justa per vore allò que un jove voyeur desitjava. No hi havia espai per a la imaginació. La imaginació sols quedava relegada per a les pàgines en blanc de l’ordinador.

Des que el vaig vore el primer dia vaig pensar que potser hauria de fer com Jean Paul Sartre. Com ell, jo tenia dues opcions: viure una vida en la ficció inventada d’una història o optar per acceptar les senyals discontínues de l’existència humana i, viure sense la seguretat d’una història. Imaginar està molt bé, però llavors era jove i inexpert i, no em conformava a imaginar. Si podia viure una nova experiència en carn pròpia, per què me l’havia d’imaginar? Ja deia Ausiàs March allò de la carn vol carn i Estellés allò que no hi havia a València dos amants com nosaltres, a rebolcons per terra entre besos i arraps. Havia llegit massa, estava malalt, malalt de poesia. Les classes de Llengua i Literatura a la Universitat m’havien afectat massa al cap, la poesia era una malaltia contagiosa que se m’havia instal·lat a la sang, però jo no em conformava amb la poesia. Com March i com Estellés, jo també volia viure els plaers de la carn de primera mà. La poesia, les lletres, els versos i la tinta ja hi vindrien després, però primer, primer hi era el veí. El veí en qüestió era heterosexual i brasiler, de pell bruna trufada de múltiples tatuatges que no perdré el temps a descriure’ls. A mi mai m’havia agradat la cuina, però aquell estiu vaig cuinar més que mai a la meua vida: pebreres farcides, carabasseta farcida, albergínies farcides... Crec que vaig aprendre a farcir tota hortalissa de l’Horta valenciana; totes van passar pel banc de la meua cuina: de més xicotetes i de més grans, de totes les grandàries. També cuinava lasanya, feia amanides de pasta tricolor o fins i tot experimentava amb l’arròs.


Es veu que el veí era molt net i, de fet es dutxava una mitjana de dues voltes al dia i, en estiu fins i tot tres, però aquell estiu, aquell estiu de calor a València es dutxava fins i tot quatre. El cas, però, era que no era la dutxa el panorama que s’hi observava des de la meua cuina, sinó la tassa del vàter i, clar, amb la calor, el xic no feia ni el més mínim esforç per tancar els vidres. Es despullava, es dutxava, es despullava, es dutxava. Així tots els dies, no sense abans pixar a la tassa, tot i que a voltes també es portava la mà a l’entrecuix i es masturbava de valent. No tenia la polla ni massa gran ni massa menuda, justa per gaudir-ne del seu estat erecte en perfectes condicions des de la relativa llunyania de la meua cuina. Jo hi somiava, hi tenia fantasies i, en canvi, ni tan sols havia eixit encara oficialment de l’armari.


Encara no hi érem ni a mitjans de juliol i jo ja havia vist pixar el veí un milió de voltes. Feia calor, i escoltar com pixava a la tassa del vàter em relaxava. Em feia temor, però em relaxava, fins i tot m’agradava. De fet, m’encisava. Totes les nits me n’anava al llit pensant en el veí, en com pixava, em com es treia la polla dels calçotets, se la descapollava i apuntava al bell mig de la tassa del vàter, cosa que molts homes no sabem fer. Jo no m’imaginava el seu membre estrangulant-me la faringe; ja hi tindria temps més endavant d’empassar-me polles. Amb la calor que hi feia aquell estiu a València, l’únic que hi desitjava jo, per vulgar i ordinari que hi puga parèixer a primer cop d’ull, era que em pixara a sobre. Jo amb allò em conformava. Cert era que anys enrere havia vist l’Alaska fent-se pipí a sobre de l’Eva Siva a Pepi, Luci, Bom y otras chicas del montón, de Pedro Almodóvar i, he de reconèixer que no em va fer gaire gràcia; fins i tot em va molestar. Però ara era diferent: feia molta calor, estava sol i, el veí no deixava de pixar davant dels meus ulls.


Siguem honestos, el veí estava molt bo, estava boníssim. Jo des d’aleshores ençà em masturbava pensant en ell, pensant en ell pixant a la tassa del vàter. No hi havia cosa que m’excitara més. Bé, sí, pensar que em pixara a sobre, com ja havia comprovat que es podia fer en algunes pel·lícules porno o, millor dit, en algunes escenes porno, doncs de fet crec que encara no he vist mai una pel·lícula porno sencera. La vida és fragmentada i el porno també."

….........………...…...................…....................…...…...……
Segon premi: AIREANDO, de Juanma Velasco

"La viudedad suele ser un estado civil que refuerza los nudos sentimentales entre madres e hijos, especialmente si estos son únicos. Recién cumplidos los cincuenta y sin marido desde hacía tres, la madre no solía internarse en la habitación del hijo siquiera para limpiarla, en parte por pudor, en parte por imperativo filial. Pero la excepción es una especie que suele aparecerse sin avisar, una ráfaga de viento que sopla desde la componente de lo imprevisto. El tasador le había advertido que pasaría hoy mismo, a mediodía, y el sentido del orden de Mara no permitía que el cuarto de Lucho presentara una apariencia de devastación.

Sabedora de que su iniciativa sería acogida por su hijo con algún múltiplo de la indignación, se introdujo pese al previsible alud de reconvenciones, en aquel santuario semidesconocido para ella con el ánimo de hacer un amasijo con sus pertenencias esparcidas y depositarlas en el armario para evitar su vista. Y para fregar el suelo.


Debajo de unos pantalones de cuero que no le resultaban familiares ocupando el tren inferior de Lucho, una bandera arcoíris, oliendo a recién hecha, doblada con mimo, le asestó uno de esos machetazos inesperados en sus convicciones. Pese a su encimismo maternal, Mara no había advertido en los 16 años de Lucho un solo indicio de la presunta homosexualidad que reivindicaba, tácita, aquel binomio explícito de cuero y cromatismo. Inminente el Orgullo madrileño, no resultaba difícil adjudicar al festival el exhibicionismo preparatorio de ambas piezas.
Finalmente, el tasador se disculpó por incumplir su promesa de visita. Mañana, aseguró. 


Lucho llegó al mediodía, como solía; con ese revuelo adolescente que todavía le instaba a desanudar, a diario, dos besos en las mejillas tendentes a fláccidas de su madre. Traía consigo una verborrea refrescante que completaron cinco minutos de naderías cotidianas que dotaban a las vidrieras de Mara de un suplemento de luz incidente. Pero al instante de ingresar en su habitación el revuelo se le volvió estampida, los besos tumores en sus labios.


–Mi habitación es mi recinto sagrado y no tienes permiso para allanarla –recopiló Lucho con los decibelios desarbolados, henchida la carótida, escaleno el rictus. 


De poco valieron las justificaciones de Mara, las dificultades económicas que requerían de la recalificación hipotecaria de la vivienda y la perentoria necesidad de un técnico que la valorase, la inocencia de sus propósitos limpiadores. De poco valieron lágrimas, lo siento, las flores muertas de las disculpas inservibles de toda contienda verbal cuando se inicia.


Ahora, ambos sabían que a Lucho lo motivaban las banderas de colores.
Un instante antes de que el chico se volviera a sumergir en su habitación con fines aislacionistas, con las negociaciones familiares rotas y el perdón en Urano, todavía tuvo tiempo de escuchar el alegato contrito de su madre.


–Tu… orientación sexual no debiera modificar nuestra convivencia. Yo solo te tengo a ti... –la voz materna fue recobrando el pulso verbal de lo certero.
–... bueno... a ti y a... Lucía. 


La faz de Lucho roló a la de los rinocerontes pacificados por un dardo narcotizante. Recompuso la mirada y la instó a proseguir aquel discurso con trazas de confesión. 


–No, no la conoces, tiene mi misma edad y también es viuda. Ambas estábamos insatisfechas con nosotras mismas y decidimos recalificarnos sexualmente...


Abandonada su condición de rinoceronte dulcificado, Lucho compuso uno de esos semblantes que bastarían por sí mismos para soportar una tesis de sociología. Prefirió un primer mutismo al balbuceo pese a que una superpoblación de interrogantes le debilitó sus fortificaciones interiores.


–Desde hace cuatro años. Sí, todavía vivía tu padre, aunque ya enfermo sin retorno, cuando nos convertimos en un dúo furtivo que quisiera empezar a dejar de serlo –epilogó su madre.


Lucho suavizó sus aristas con un cargamento sobrevenido de ternura y su arsenal de ira dejó paso a un abrazo, los ojos medio velados...

No hay comentarios:

Publicar un comentario